laia casulà (blog kamikaze): Melancolia

la vida va com va...

Tue, 24 Apr 2007 06:58:03 GMT

Avui amunt, demà avall...
I quan estas tant avall que sembla que siguis al infern, algú et dona una mà, algú t'estira, a vegades ets tu mateix que busques la manera de pujar... busques una corda, una escala o simplement escales les parets!!!
La baixada es clara, hi ha un moment en que simplement no pots mes, hi ha un final clar, pero la pujada... ostia com som els humans!!!
Sempre volem seguir pujant, sempre amunt... i no ens adonem que la vida no es rodona com la terra sino que es com una serralada... i si pujem massa al final trobem un precipici...
Pero i si ens mantenim a la punteta maxima de la muntanya??? probablement no patirem, probablement rosarem la felicitat, però ens estarem perdent la punteta de la seguent muntanya!!!
Realment soc molt ambiciosa, prefereixo patir, plorar, enfonsarme... si amb aixo finalment aconsegueixo pujar la seguent muntanya. Que fort!!!
Ahir s'em van escapar unes quantes llàgrimes galta avall

Ve sant Jordi i m'he posat melancolica

Tue, 17 Apr 2007 06:40:56 GMT

A vegades imagino que estàs estirat en el teu llit i penses en mi...
A vegades imagino que tens el mòbil a les mans mentres dubtes entre trucar-me i no fer-ho...
A vegades imagino que sona el meu mòbil i ets tu...
A vegades imagino que algun dia em vas estimar...
A vegades imagino que encara m’estimes...
A vegades imagino que tot es possible !!!

Altres vegades penso on deus ser, que deus fer, com et deuen anar les coses...

M’imagino estirada al llit pensant en tu...
M’imagino amb el mòbil a les mans dubtant entre trucar-te i no fer-ho...
M’imagino marcant els números del teu telèfon...
M’imagino dient-te que t’estimo...
M’imagino sentint que tot es possible !!!

Tot es supera, sempre es va endavant, quan una porta es tanca... immediatament se’n obre un altra... però crec que mai deixes d’estimar. Et trobo a faltar!!!

A vegades simplement imagino que prenem una cervesa a la Rambla i parlem tranquilament de com ens van les coses...

Tornada a la realitat mes dura

Mon, 06 Nov 2006 08:41:51 GMT

Ja esta...
En aixó ha quedat tot... sembla que hagi estat una condemna... la historia ha durat un any i un dia...
No se si ha estat una condemna el que si se es que en pago les consequencies, ara, i durant molt de temps les seguire pagant.
Però no m'arrepenteixo, he viscut una historia preciosa que probablement em dura a viure nous i meravellosos moments.
Havia renunciat a l'amor, creient que ja mai mes estimaria, i he tingut la oportunitat de gaudirne de nou. Amb tot el que significa... he decobert que l'amor no ha acabat per mi... PUC TORNAR A ESTIMAR... no soc un tros de gel, calculador!!!
Espero de tot cor que ens vagi be per separat, i espero que el destí no ens torni a retrobar mai mes... ni tant sols vull que la casualitat faci que ens tornem a retrobar.
Sempre t'estimaré en la distància...
Sort!!!

Sergi

Wed, 20 Sep 2006 06:37:19 GMT

Em vaig prometre no tornarte a dir el que sento, no tornar a ser sincera, no tornarte a parlar de sentiments... i ho he aconseguit i penso seguir aixi al teu costat, se que mai llegeixes el meu blog, i em consumeixo cada cop que et veig per no poder dirte el que sento, aixi que aixo va per tu.
Ara, avui en aquest moment ets l'home de la meva vida.
Em crema pensar que no es el meu moment, que no em coincidit en el temps i l'espai, mai podré comptar les llagrimes que perdre avans d'assumir-ho, avans d'assumir que quan els teus ulls em miren no em diuen t'estimo, i que quan les teves mans em toquen només em desitjen.
No entenc perque segueixes al meu costat demostrantme el que per mi es amor, tantes hores incompreses tantes estones en que desconec el perque. No tot es pot tallar pel mateix patro i el que per mi es una demostració d'amor, per tu només ho es d'amistat.
Per aixo fa uns mesos et vaig dir adeu, adeu amb la boca petita i desitjant tornarte a acollir dins el meu cor, dins la meva vida... pero no ha estat aixi, tu no has tornat i jo he conegut nova gent... ara, avui segueixes sent l'home de la meva vida pero ja no et necesito, almenys ja ho he asumit, nomes espero que dema ja no hi siguis de la mateixa manera.
Fa 15 anys en un altre moment hi va haver algú que em va fer sentir que era l'home de la meva vida, avui m'alegro de poderme alegrar de que esperi un fill i de no dir-ho amb la boca petita, sino amb un sentiment real.
Nomes espero transformar aquest sentiment que tinc envers tu en quelcom que ens satisfagui a tots dos.
Com ja saps fa uns mesos em vas decepcionar com a persona, i ho he pogut perdonar com amiga, pero en certa manera m'alegro que no hagis tornat a la meva vida... perque el que com amiga puc perdonar, com a parella em fa odiarte.
El que mes m'ha agradat d'aquests mesos era la persona en que m'havia convertit, com vas transformar la meva manera de mirar el món, lo devil e indefensa que em sentia al teu costat, i ara ja mai podria tornar a donarte la meva ingenuitat, el nostre temps i moment ha passat, no tant per tu sino tambe per mi, perque si no ets capaç de ferme sentir com avans no m'agradaré al teu costat.
Soc conscient que potser hauran de pasar 15 anys per tornar a coneixer algú que em faci sentir com tu, i potser hauran de pasar 15 anys per poderte mirar als ulls sense desitjar que em diguis t'estimo, pero durant aquest temps et seguire mirant als ulls desitjant que arribi el dia en que nomes hi busqui amistat, i mirare als ulls d'altres persones buscant reflexar-mi com la persona que vull ser.

Estic be

Thu, 13 Jul 2006 09:14:12 GMT

I aixo de per si ja es una gran notícia...

Isabel

Tue, 11 Jul 2006 08:49:09 GMT

Ahir vaig parlar amb una bona amiga, a vegades tant sols fa falta sentir les paraules en la boca d'un altre per reflexar el que sentim.

Es ben cert Isabel... si algú ens falta al respecte es perque nosaltres ho permetem, i tambe es cert que estic mes enfadada amb mi mateixa per haver-ho permes que amb el desgraciat que me l'ha faltat.

Però d'ell he apres moltes coses i li dono les gracies, he apres que valc molt mes que una mentida, he apres que una paraula amarga te un motiu i no s'ha de menysprear, he apres a no comformarme, he apres a demanarli el que em mereixo a la vida... en definitiva he apres que el mes important en aquesta vida soc jo, i que ningu mes em tornara a faltar al respecte, perque simplement no m'ho mereixo.

No m'arrepenteixo d'haver apostat i haver perdut, tornaria a fer-ho... nomes m'arrepenteixo d'haver apostat per una persona que no es mereixia un sol minut del meu temps.

ja no ho vull

Mon, 10 Jul 2006 07:13:47 GMT

Paraules, frases, pensaments, mirades, s'agrupen dins la meva ment, i les faig fora el mes despresa que puc.
Vull que el temps voli, vull passar rapid per aquesta etapa... els meus desitjos s'enfronten a la meva voluntad, pero la meva voluntad es mes forta, em nego a que l'odi sigui mes fort que l'amor, em provoca tristesa odiar, es un sentiment que nomes provoca dolor... el odi, la rancunia, la rabia no haurin d'existir pero quan menys ho esperem s'apoderen de nosaltres i al final si els deixem sortir ens anulen i ens destrossen... i no vull deixarme dominar i acabar amargada.
Vull arribar a la indiferencia, a l'oblit, a que els records es converteixin en imatges borroses d'allo que un dia em va fer feliç.
Pero cada cop odio mes, no puc deixar de pensar que no pot costar tant gravar un cd, o enrecordarse d'un aniversari, o fer una trucada... i la indiferencia em provoca odi, rabia, indignació...

olvidar tu amor implica odiar

Thu, 06 Jul 2006 07:23:09 GMT

Forta?
No soc forta, però porto una cuirassa molt dura, i jo soc la primera de creure-m'ho, però ultimament m'estic enfonsant... no se com anar endavant, no paro de donar-li voltes a la idea de fotre el camp... fugir endavant i deixar-ho tot enrera...pero hi ha l'Aran i d'ella no en vull fugir... i tampoc crec que sigui la solució.
Potser la meva solució sería aprendre a estar amb mi mateixa, aprendre a plorar cuan toca, aprendre a riure... fer les coses perque el cos em demana que les faci i no forçarme a fer res que no em vingui de gust simplement perque m'aterra estar amb mi mateixa...

Tornare a posar una altra poesia d'un bon amic que descriu el que sento envers algu que he estimat molt, sembla mentida però aquestes poesies em fan adonar que tots alguna vegada passem pel mateix... i sempre s'ha de tirar endavant

En mis palabras de odio,

se oculta un buen sentimiento.

Son mis miradas de rabia,

cautivas de tu deseo,

de tu cuerpo,

tu expresar.

Ya no aguanto, mi corazón va a explotar,

olvidar tu amor implica odiar.

Son mis recuerdos amargos,

si yo le añado rencores.

Esas caricias pasadas,

se han vuelto piedras pesadas que no puedo soportar.

Ya no puedo ni siquiera respirar,

olvidar tu amor implica odiar.

Mis esperanzas son vanas,

pues frágil es tu sentimiento.

Y en tu promesa amistosa,

yo solo veo dolor que ya no puedo demostrar.

No lo aguanto, tu mirar es algo mas,

olvidar tu amor implica odiar.

Aunque mi amor fue sincero,

futiles fueron mis esfuerzos.

Pues donde yo daba alma,

tu dabas todo tu egoísmo, pasotismo, y poco mas.

Es tu culpa, ya no puedo aguantar,

olvidar tu amor implica odiar.

Tu amor pertenece a otro,

y yo no debo hacer nada.

Tu felicidad es una losa,

pues eso significa que el te hace amar.

Eres pasado y lo debo aceptar.

Adiós,

nunca podré olvidar.

altre cop no he pogut dormir

Wed, 05 Jul 2006 06:50:39 GMT

A les 4 del dematí els meus ulls s'ha obert... he començat a pensar i a donar voltes, he començat a rellegir les poesies d'un bon amic... i n'hi ha una amb la cual me identificat plenament...espero que no li importi que la copií, jo no se escriure però de ben segur que si en sabes... avui a les 4 del dematí hagues escrit aixó:

Sigo, sin entender.

El porque de esta maldita decisión.

Salían de mi boca las palabras,

te aseguro que me sorprendieron aun mas a mi.

Cuando quise detenerlas,

ya te habían mordido.

Ya no había nada que decir,

el veneno ya actuaba.

Y la lagrima enfriada,

por palabras que son vanas,

se despedía de mis ojos con un hasta mañana.

Que verdad tan cruel.

A pesar de los insultos que llevaban mi nombre,

en tus ojos yo vi el real motivo.

Que me quieres y te quiero,

y que eso es evidente.

Pero tanta fuerza tiene nuestro amor,

como imposible es estar juntos.

Yo no se cambiar,

tu eres incapaz de entenderme.

No me odies,

solo he tenido el valor de dejarte atrás.

Les hores passen

Tue, 04 Jul 2006 15:31:05 GMT

Inevitablement els minuts, les hores, els dies, tot passa... tot just m'acabo d'adonar que avui ja fa un mes que no estem junts, un mes en que només l'he vist una vegada.

Estic bastant espantada, tinc por de no tornar a trobar algu a qui jo sigui capaç d'estimar, tinc por de tornarme a conformar, de que la necessitat s'em menji l'esperit...

I alhora tinc por de que em tornin a decepcionar, m'ha fet tant de mal que em fa por fer-ho pagar a justos per pecadors.

La nostra historia ha mort inclus avans de començar...i en canvi crec que mai havia estimat d'aquesta manera a ningu...Com diu un amic en una de les seves poesies... oblidar es ODIAR... i suposo que vaig per bon camí.

Vaig parlar amb ell

Tue, 04 Jul 2006 07:04:00 GMT

Que estranys son els sentiments, ahir el vaig trucar... hi havia un parell de temes pendents que em volia treure de sobre, i em vaig sentir molt estranya al percebre que no sentia pessigolles a la panxa, que no em posava nerviosa, que no em feia sentir res. I al penjar el telefon... aquella sensació de buit, aquella necesitat de tornar a trucar unicament per seguir sentint el seu contacte... ja no hi era.

I em vaig sentir tant be... em vaig arreglar mes que mai i m'en vaig anar a sopar amb forces renovades... i amb la agradable sensacio que produeix fer les coses ben fetes.

S'em presenta un estiu meravellos per primer cop desde fa molt de temps, i estic pletorica... em sento mes guapa que mai, sera perque el nou look que porto ha estat un exit i tothom m'ho fa saber.

dilluns

Mon, 03 Jul 2006 07:07:26 GMT

Aquest cap de setmana ha estat fantastic... he cremat les nits i he disfrutat els dies, cert es que fisicament estic rebentada... pero em sento molt be amb mi mateixa...

Sento que no ha estat un error continuar el meu camí en solitari, i sentirme aixi em dona moltes forçes... es genial adonarte que haver anat endavant es el millor que podries fer.

Espero sentirme aixi durant molt de temps!!!

cap de setmana

Fri, 30 Jun 2006 07:11:40 GMT

Aquest cap de setmana pinta be... Aixo espero!!!, no se com estaré d'aqui a unes hores, però almeys no he començat el dia demanant forces per no trucar... perque no en tinc gens de parlar-hi.

La veritat es que despres de 10 anys amb parella, estic disfrutant com mai de la llibertat i de la vida, tot i que me'l estimo i em costa fer les coses sense ell, quan les estic fent m'adono que em sento lliure. Estic coneixent molta gent, i no paro de moure'm.

Aixi que suposo que en el fons m'alegro de que s'hagi acabat perque puc fer coses, coneixer gent, recuperar velles amistats que si estigues amb parella no faria.

Tanta por que em feia el cotxe i ara em facilita la llibertat, sortir a qualsevol hora a fer una birra amb un amic, o anar a la platja a veure les estrelles, o anar a sopar a Mataró... se m'ha obert un camí tant ample que m'adono que per primer cop en molt de temps puc fer tot allo que em passi pel cap sense donar explicacions a ningú.

10 dies

Thu, 29 Jun 2006 07:30:40 GMT

Ahir quan vaig plegar de la feina, vaig anar a dur a la meva filla a barbera, i quan entrava altre cop per badalona cap a les 20:15 vaig sentir la necessitat de escoltar el remor de les onades contra la sorra.
M'en vaig anar a la platja i alla em vaig quedar fins que es va fer de nit, vaig trobar a faltar un paper i un boli per poder reflexar en un paper tot allo que em passava pel cap, el passat, el present, el futur... un munt d'idees inconexes, algunes absurdes, d'altres genials i d'altres insignificants.
Hi va haver un moment en que asseguda mirant la platja em vaig imaginar que el meu amor apareixia, s'asseia al meu costat i m'abraçaba, en el meu cap tot era perfecte

ens deixavem anar com si la platja fos nostra, com si no hi hagues ningú en el mon a part de nosaltres, i la passió s'apoderava dels nostres cossos, vaig disfrutar dels meus pensaments durant una bona estona, deixant anar la imaginació, i disfrutant de cada carícia fictícia que la meva ment m'oferia.
Quan vaig estar preparada vaig despedirme del somni, pero vaig seguir escoltant les onades durant una bona estona i finalment amb mes forçes que quan havia arribat a la platja m'en vaig anar cap a casa deixant enrere part dels meus sentiments perque les onades sels emportessin ben lluny.

realitat o ficcio

Wed, 28 Jun 2006 10:43:35 GMT

Que es real? La meva fortalesa o la meva depresio?

Juro que el que realment m'agradaria fer es trucar-lo, i suplicar-li i implorar-li el seu contacte. No puc deixar de pensar que no pot ser que no signifiqui res per ell. Aquesta nit he pogut dormir, però al matí nomes en pensar que m'havia de dutxar, vestir i sortir al carrer, tenia la sensació que em faltava l'aire i el meu primer instint ha estat agafar el movil, creia que si sentia la seva veu s'em pasaria tot, llavors m'he sentant al sofa, he deixat el movil i he començat a plorar desconsoladament. La realitat esta clara i prou que m'ho ha demostrat, el que realment em calmaria es tenirlo al meu costat, i si tinc tentacions de trucarlo es perque en el fons m'agradaria sentirlo aprop.

Pero crec que si ell sentis alguna cosa per mi, s'hauria preocupat que estigues be.

El movimiento se demuestra andando.

Per aixo crec que tot i la tristesa que m'envolta, i la falta de forçes per fer el mes minim, el que es Real es la meva fortalesa... Perque al final he estat capaç de sortir al carrer i conduir fins a la feina per aquell trajecte que ell em va ensenyar sense que em caigues una sola llagrima

ansietat

Tue, 27 Jun 2006 07:51:05 GMT

Aquesta nit no he pogut dormir, he vist com en el meu despertador anaven passant les hores... la 1... les 2... crec que sobre les 4 m'he dormit, i a les 6:30 ha sonat el despertador.

Cada cop que m'adormia se m'accelerava el cor i em despertava de cop, com quan tens mala consciencia per alguna cosa que has fet, pero aquest cop l'error no es meu, no puc parar de pensar com algu que ha passat un temps de la seva vida amb tu et pot arribar a despreciar.

Per força no pot ser una bona persona, algu que et diu que t'aprecia i que tot i veuret plorar, no fa res per aixugarte les llagrimes.

Suposo que aquesta nit em despertava la idea que ja mai mes podre perdonar, mai podre perdonar la indiferencia... els desprecis... i les faltes de respecte. Mai mes em tornara a tocar, perque els seus abraços ja no em donen pau sino que provoquen indiferencia

ja torno a ser aqui

Mon, 26 Jun 2006 15:08:18 GMT

Ja torno a ser jo..., i m'en alegro moltíssim.

Ja torno a tenir la meva força, i la meva autoestima ben alta... almenys ara crec en mi, i en ho molt que valc.

Segueixo trista perque he perdut algu que m'estimava, pero em reconforta pensar que jo valc molt mes que ell, que he donat tot i davant meu hi ha hagut una persona que no ho ha sabut valorar.

Com em deia el Sergio aquest cap de setmana: Pero tu has visto lo buenorra que estas? te das cuenta que eres una tia de puta madre? i coses per l'estil... es ben cert que ell no es objectiu, i que m'estima molt (es com les iaies que sempre troben als seus nets els mes guapos)... pero en certa manera te rao.

estic buida

Tue, 20 Jun 2006 07:17:00 GMT

Em sento molt buida per dins, es com si hagues entregat tot el meu interior a algú que l'hagués arrugat, n'hagues fet una pilota i l'hagues enviat ben lluny d'una patada.

I ara m'he de trobar... he de trobar els meus sentiments
La veritat es que no se per on he de començar... no tinc clar quin ha el punt de partida, suposo que el punt de partida haig de ser jo mateixa, començar per les petites coses i anarme enfrentant a coses mes grans cada cop fins redefinirme, i trobarme, sentirme a gust amb mi mateixa, i no necesitar a ningú.
I potser en aquest moment podré sentirme a gust amb algu al meu costat... no ho se... ara no està dins les meves prioritats

Enganys

Mon, 19 Jun 2006 07:56:24 GMT

Qui ens enganya? Qui ens menteix? son els altres o som nosaltres mateixos que volem veure el que no es realment?

Em sento estafada, l'amor no es pot controlar, però si aprecies una persona, estas al seu costat si amb aixo pots evitar una llagrima, i aixo es l'amistat..., perque soc tant estúpida? perque em crec les mentides dels altres? suposo que perque m'agradaria creure-les, m'agradaria creure que la gent es bona per naturalesa, pero m'adono que aixo no es aixi, i em crema per dins.

En canvi hi ha gent que et sorpren... i es molt bonic adonarte que la persona que menys t'esperes esta al teu costat...

pq soc tant devil?

Sun, 18 Jun 2006 06:34:38 GMT

Jo crec que el que realment em passa es que estic enrabiada amb mi mateixa, sempre he pogut amb tot, mai m'he deixat enfonsar per res, i ara simplement no puc.

Quan pensava en el meu futur proper sempre tenia clar quin era el camí, i ara estic perduda, no se cap on he d'anar, quin es el seguent pas?

I m'enrabia no saber que fer... m'enrabia que només pensi en estar amb ell, i que tot el demés em sembli estúpid.

Perque si no puc estar amb ell... perque no m'ho trec del cap d'una vegada? perque hi segueixo pensant com la millor opció? si ara ja no es una opcició perque ell no vol esta amb mi.

Mes que trista crec que estic obsessionada amb la idea de que no pot ser que s'hagi acabat, i aixó fa que no pugui tirar endavant perque encara estic mirant el passat enlloc del futur.

Com es fa per oblidar? com es fa per passar pagina? com ho puc acceptar?

no puc mes

Sat, 17 Jun 2006 06:20:21 GMT

Intento ser forta...

Juro que hi poso totes les meves ganes... pero no puc mes, crec que no m'en ensortire, estic completament enfonsada.

I no se perque no soc capaç d'aixecar cap... tinc gent al meu voltant meravellosa, pero a mi només em calma ell.

Que he de fer? com he de continuar? no se com seguir... estic perduda, no veig el final d'aquest tunel, no se com treurem aquest buit. Necesito ajuda

Arriba el cap de setmana de nou

Fri, 16 Jun 2006 09:33:31 GMT

Altre cop hauré d'agafar aire... altre vegada hauré de lluitar contre els meus desitjos.

Durant la setmana es mes facil, el ritme a la feina, a casa... en general el ritme de vida que porto apenes em deixa una hora al dia de dubtes, on el movil es converteix en un apendix del meu cos, esperant la trucada i resant perque el meu cap sigui prou fort com per controlar els meus dits que se saben el numero de telefon maleit.

Pero el cap de setmana em deixa moltes hores lliures per pensar, desitjar, i somiar...espero poder arribar a dilluns no havent agafat el telefon... però ja no se d'un treure les forces

Inserguretat

Tue, 13 Jun 2006 14:40:11 GMT

Mensaje

Que estrany es el nostre cervell... sap que les coses son d'un color determinat, i en canvi es deixa dominar pel cor fent-li creure que son negres, grises o fins i tot roses en funcio del nostre estat d'anim.

Aixo es el que es diu estar insegur...saber quina es realitat i deixar-nos dominar la rao per factors externs.

ilusions

Tue, 13 Jun 2006 08:56:27 GMT

Em desperto d'una vida somiada, m'adono que els somnis no sempre ens donen pau... somiar l'impossible i desitjar que es torni real... viure en la mentida durant un temps... no ha fet mes que donar-me mal de caps... ara nomes em queda ilusionarme amb la realitat.

La realitat dels amics, de la familia, i de la quantitat de gent que hi ha en el mon esperant a disfrutar de les coses mes petites que ens ofereix la vida.

Aquesta setmana puc dir que estic be, que quan es tanca un llibre sempre n'hi ha un altre esperant a ser començat, i que només s'ha de trobar el moment adient per llegir-lo.

Ara no es el moment adient, tinc ganes d'estar sola amb els meus pensaments, però m'ilusiona pensar que alla esta, esperant a que jo vulgui obrir un nou llibre disposada a disfrutar dels seus continguts, a rellegir totes les seves pagines fins que me les sapiga de memoria.

A la meva vida he estimat 2 cops, segur que hi haurà un tercer..., i m'ilusiona pensar-ho

una setmana despres

Mon, 12 Jun 2006 06:46:10 GMT

Que estrany que es tot plegat...els humans volem ser essers racionals, però a la hora de la veritat ens deixem portar pels nostres instints primaris, alló que en diem desitg ens empeny a cometre actes que si raonessim no cometriem.

M'agrada ser irracional a estones i prou racional com per entendre que el sexe i el amor no sempre van de la mà, tot i que realment es una llastima, quan veig parelles que porten 20 anys juntes i els segueixen brillant els ulls, es quan miro al cel i demano a deu que algun dia pogui trobar algu amb qui em senti be en tots els sentits.

Estic convençuda que algun dia ho trobaré!!!

intranquilitat

Fri, 09 Jun 2006 10:47:12 GMT

Esta molt clar... ara ho he entes... durant aquest temps m'he enganyat a mi mateixa fent-me creure que qui tenia la raó era jo i que tard o d'hora l'altre persona s'en adonaria... que equivocada que estaba...

Perque quan estimem tendim a pensar que per cullons hem de ser corresposos? quants cops ens han estimat i no hem correspost a l'altre persona? quant cops ens ha desitjat algu que detestavem?

Gracies a deu, durant tota la meva vida he tingut la sort d'estimar persones que m'han respectat... i que m'han apreciat profundament... mai he estimat a ningu a qui li hagi provocat indiferencia.

I jo em queixo? que dur que ha de ser estimar i conviure amb algu que pasat un temps et demostra que ni t'ha estimat, ni t'ha respectat...

Puc dir que tinc molta sort per la gent que em rodeja. Una familia que em dona suport incondicional, uns amics disposats a cambiar la seva vida per mi i per les meves necesitats, i unes parelles que m'han estimat i que probablement quan s'en recordin de mi... seran records agradables.

Per mi es important caminar per la vida i deixar un bon rastre, al igual com sempre valoraré a les persones bones que han pasat per la meva vida.

acceptar-ho

Thu, 08 Jun 2006 06:55:22 GMT

Tot el que s'acaba sense sentit costa molt d'acceptar. Les frases a mitjes provoquen somnis d'esperança que ens desperten per la nit entre suors fredes, no ens permeten dormir, ni menjar, ni sortir al carrer.

Només fem que donar-li voltes, son voltes que es donen a l'esperança, esperança que en aquests moments ens faria conformar-nos amb qualsevol cosa... sempre que aconseguissim que almenys una sola vegada aquelles mans calentes ens rodejessin de nou, i aquells llavis molsuts recorrin el teu cos entresuat per l'excitació.

Ara mateix no veig la llum... estimo tant que crec que em trencare.

Els meus amics sempre diuen que soc forta...i certament ho soc... se que he de respirar profundament... mirar el mar a la cara i agafar les forçes que sempre he tingut per tirar endavant.

Perquè

Wed, 07 Jun 2006 14:06:13 GMT

Sempre he entes a la gent..., sempre he estat la que dona els millors concells..., perque no m'en ensurto quan els problemes els tinc jo? Perque m'explico una i altre vegada el que he de fer, i tot i saber que m'equivoco... faig just el contrari?

Estic morta de por... temo no tornar a estimar, a estimar com estimo ara, per damunt de mi mateixa, per damunt de tothom...perque no ha funcionat? no ho entenc... ell m'estima... ho se... i amb aixo no n'hi ha prou? hi he de renunciar... o he de lluitar? son 7 mesos lluitant... i ja no puc mes, he deixat de somriure per donar pas a un munt de llagrimes desconsolades, que no saben perque son alla... no hauria de ser aixi... hauríem de donar-nos la oportunitat de ser feliços... però no està a les meves mans... la meva felicitat depen d'una altre persona...

Aixo no pot ser... he de sortir al carrer i somriure encara que el que vulgui sigui plorar... potser un dia, d'aqui una setmana, un mes, un any...(no ho se) sortire al carrer i no em fara falta fingir, el riure d'una criatura, o la força d'un ancià modificaran el meu rostre, i aquell dia ho haure superat.